Historia de Menorca Menorca està situada a l'extrem oriental de les illes Balears i és la regió espanyola més llevantina.
El travessa el paral·lel 40 que passa per Ciutadella.
La separa de la veïna Mallorca un canal de 18 Milles d'amplària mínima des de Cap d'Artruitx fins Capdepera.
Maó dista 98 milles de Palma de Mallorca, 130 de Barcelona, 196 d'Argèlia, 218 de Marsella, 223 de València i 230 d'Alguer (població de Sardenya on encara es parla català). Te una longitud de 47,800 kms des del cap de Bajolí i l'esperó de la Mola. L'amplària es de 19500 kms i el seu perímetre de 220 kms. La superfície total es de 701,84 Km2 Geològicament Menorca presenta dues regions totalment diferenciades: la zona nord de tramuntana i la sud de migjorn. La regió del nord, d'uns 267 km2 correspon a les eres primària, secundària i quaternària. (L'element primari és un fenomen curiós que no es troba a les demés illes Balears).
El sector de migjorn (d'uns 435 km2) és de caràcter uniforme; pertany a l'era terciària. Tanmateix, la divisió tradicional concebuda de de fa segles per la gent del camp, consta de cinc zones diferenciades tant per la morfologia com pels factors agrícoles: tramuntana, mitjania, migjorn, cap de ponent i cap de llevant.
El clima de Menorca és temperat com a conseqüència de la condició marítima i la seva situació al Mediterrani. Les poblacions de l'interior tenen temperatures més extremes que la costa. Els fenòmens meteorològics més acusats són la humitat, i el vent, sobretot el de tramuntana, fred i sec. Les pluges solen ser freqüents de setembre a novembre precedides de tempestes a finals d'agost.
El factor humà: Un fet de gran importància per comprendre el passat de Menorca _s el constituït pels moviments migratoris. Les immigracions registrades des dels temps més remots s—n les següents: Pobladors de la cultura troglodita Habitants dels poblats talaiòtics durant l'Edat de Bronze. Fenicis Grecs Cartaginesos Romans Vàndals Bizantins Musulmans Catalans i Mallorquins (conquesta de 1287) Anglesos Jueus Grecs, navegants i comerciants establerts a Maó. Francesos Espanyols
Les emigracions corresponen primer als canvis de cultures i dominacions a Menorca. Altres emigracions importants es van produir cap a Florida en 1768, Argèlia durant el segle XIX i posteriorment Amèrica del Sud (Córdoba -Argentina- i Montevideo)
La Prehistòria És d'una importància excepcional la quantitat de vestigis prehistòrics que es troben a Menorca, fins al punt de ser considerada museu prehistòric a l'aire lliure. Són quasi 2000 els vestigis classificats i la seva distribució molt diversa a les dues zones en qu_, com ja hem dit, es divideix l'illa geològicament.
En èpoques molt llunyanes, quan els moviments dels "pobles d'ultramar condicionaven el poblament dels països mediterranis, varen arribar segurament a les costes menorquines amb fràgils embarcacions arrossegats per la tramuntana. Ells van ser els primers en habitar les nombroses coves que trobaven en els barrancs engrandint-les i acomodant-les a les seves necessitats. D'aquesta manera s'inicia a Menorca la cultura troglodita o de les coves. Les grutes eren naturals o modificades per l'home. Podien ser obertes a nivell de terra, subterrànies o més amunt, als penya-segats. Les entrades són rodones, ovals, rectangulars o trapezoidals, d'una o més cambres i algunes amb columnes. Una de les senyals més característiques és el forat obert en el sostre de les coves per poder fer foc i facilitar la sortida de fums. Hi ha coves aïllades i en grups de vegades prou nombrosos com per a formar veritables poblats troglodites. El més important és el de Cales Coves i el segueixen els de Cala Morell, Macarrella, Torreta Saura i Barranc d'Algendar.
Moltes d'aquestes coves es van fer servir posteriorment com a fosses d'enterrament. Més tard habilitades pels pagesos com a estables, magatzems, pallars i, fins i tot, com aljubs.
Dins d'algunes així com a les parets dels barrancs s'han trobat incisions rupestres molt estitzades: homes, animals, peixos, xarxes, barques, dibuixos geomètrics.
La cultura talaiòtica: Aquesta època es caracteritza per la quantitat de monuments megalítics i perque comença relativament tard dins la cronologia prehistòrica: l'Edat de Bronze, devers l'any 1600 fins l'any 200 a.C. aproximadament
L'home d'aquest període ja no viu a les coves, sinó a cases de fusta. És agricultor, ramader i defensa els poblats amb murades i torres. Aixeca amb gran esforç colossals monuments que fan de Menorca una regió privilegiada per a l'estudi de la prehistòria. La denominació d'aquesta cultura prové del monument més característic i estès a l'illa: el Talaiot, paraula procedent de l'àrab "atalay", en el sentit d'edifici alt per a vigilar. A més de talaiots hi ha una extensa tipologia de monuments i vestigis prehistòrics com els de defensa militar (Son Catlar, Torre d'En Gaumes).
els commemoratius com els menhirs (Torralba d'En Salort); els religiosos propis i exclusius de Menorca com la taula (Trepucó, Talatí de Dalt) i els funeraris com la naveta (Naveta d'Es Tudons).
En ple esplendor de la cultura talaiòtica, Menorca fou visitada per pobles que per afany comercial o de conquesta varen travessar el Mediterrani. Dels fenicis s'han trobat objectes metàl·lics i vidres de colors. Segons els etimologistes aquests fenicis nomenaren les illes en honor al seu deu Baal i a Menorca la nomenaren Nura referint-se a terra de foc. També els grecs passen per terres menorquines. A mitjans del segle V a.C. els romans conquereixen les illes Balears que anomenen amb l'apel·latiu de "Balearicus", Balearis Major o Majòrica i Balearis Minor o Minòrica.
Les Balears depenien políticament de la província d'Hispània Citerior amb la importat ciutat de Tarragona com a capital. Posteriorment les illes formaven una província separada. Els romans obrien cam’ i comunicaven les poblacions de l'illa. Les troballes arqueològiques s—n notables, hi destaquen les sepultures, els mosaics, les inscripcions, les estàtues de bronze, la numismàtica, els objectes d'orfebreria, elements arquitectònics i la ceràmica. L'any 427 les illes Balears cauen en mans de vàndals. Són fanàtics que persegueixen cruelment l'església catòlica. L'any 534 els bizantins arrabassen el poder als vàndals i passen a dependre de l'imperi d'orient. Es restaura el culte catòlic a Menorca.
Dominació Musulmana: A finals del segle VII els musulmans prenen el nord d'Ëfrica als bizantins. Només resten les Balears que, sense defensa, no tarden en sucumbir davant la força de l'expansió islamita. Els vestigis musulmans que queden a Menorca s—n de caràcter espiritual i material.
Menorca tributˆria d'Aragó: Al 1232 el rei Jaume I el Conqueridor lluita a les muntanyes de Mallorca per sotmetre els moros. Envia galeres a Menorca per pactar amb l'illa la rendició o submissió a la corona d'Aragó. El resultat _s un pacte tributari que es respecta fins el1282 quan, Pere III el Gran, de pas per Menorca cap a l'Ëfrica _s traït pels dirigents àrabs de l'illa. Pere III intenta la reconquesta de Menorca però es va morir abans d'aconseguir-ho. La successió recau en Alfons III qui, el 17 de Gener de 1287 i després de moltes conteses arrabassa l'illa als musulmans. Darrera la conquesta, la sort de la població àrab es diferencia segons la seva situació social i econòmica. D'acord amb les normes de l'època, els rics i socialment ben situats s—n respectats, mentre que els pobres, incapaços de pagar el seu rescat s—n esclavitzats. Els vençuts es mesclen amb la població cristiana i prenen cognoms catalans. Jaume II de Mallorca, successor i oncle d'Alfons III, _s l'organitzador de totes les estructures de la vida medieval menorquina. Funda la vila Ihalor, reconstrueix les murades i s'encarrega del famós document anomenat "Pariatge", reglamentació feta conjuntament amb el Bisbe de Mallorca, les esglésies parroquials i les filials existents a l'illa. Menorca s'incorpora al regne català-aragonès l'any 1343, quan Pere IV d'Aragó _s coronat rei de Mallorca. Per decret del monarca es consoliden els privilegis de Menorca augmentats en cartes reials. Crea el Consulat de la Mar i un càrrec administratiu que concedia a Menorca el dret de representació a les Corts Catalanes. Després de la mort de Martí l'Humà, l'illa pateix varis processos de decadència. La negligència dels governadors sumada a la dels partits degeneren en bandidatge i l'amenaça dels bàrbars que ocasionen l'abandonament dels conreus en zones costaneres. Menorca s'empobreix i es despobla ràpidament. Per aquest motiu Alfons V, el Magnànim procura repoblar l'illa però no de "bona gent catalana" sinó a base d'absoldre de qualsevol crim a tots aquells que vulguin establir-se a l'illa, provocant nombroses y greus pertorbacions. L'anarquia arriba al seu límit en els anys 1451-1452 dividint els illencs i fent esclatar una llarga guerra civil. La vida dels menorquins es torna difícil i perillosa i la violència i dissensió política provoca una gran decadència moral. Referent a l'arqueologia medieval, en general, _s pobre. Dels edificis religiosos destaca l'església principal de Ciutadella, avui Catedral de Menorca, construïda a finals del segle XIII en el lloc de l'antiga mesquita. ƒs un bell exemplar del gòtic català. Un altre edifici destacable _s l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia de Maó, obra del segle XV. Com a edificis militars destaquem l'Arc de Sant Roc i alguna torre de defensa com Torre Saura, Torre d'En Quart.
En numismàtica cal senyalar les monedes encunyades a Menorca per ordre del rei Alfons V. En la mateixa època es comença a celebrar la famosa festa popular de Sant Joan que després s'estendrà per la resta de municipis de l'illa.
Durant el segle XVI, l'expansió de l'Imperi Turc que dominava quasi tot el Mediterrani i ocupava mitja Europa, i les seves aliances amb els reis francesos per combatre els espanyols, determinen els atacs que provoquen la destrucció de les dues poblacions més importants de l'illa: Maó i Ciutadella.
El primer assalt es produeix a Maó l'any 1535 pel temible Haradín, Barba Roja. Les seves tropes arrasen la ciutat amb violacions, pillatge, assassinats i crema d'arxius. Més tard, en 1558, la mateixa situació es produeix a Ciutadella amb el desembarcament de 15000 turcs que assetgen la ciutat.
El segle XVII és interessant pel coneixement del passat de Menorca. ƒs important l'organització social amb la figura del governador que es preocupa de fortificar la capital i les costes menorquines. En aquest període es substitueix el governador resident a Ciutadella per l'alcalde de Sant Felip. L'estament que llavors regia l'administració de Menorca és l'anomenada Universitat. Estava a Ciutadella i composta per quatre jurats, un per a cada estament de la societat: el militar, dels nobles i cavallers; el dels ciutadans, burgesia; el dels pagesos i el dels artesans o menestrals. A part de la Universitat General de Menorca i particular de Ciutadella, també existien les universitats forànies de Maó, Alaior i Mercadal.
L'aristocràcia també va jugar un paper important per a la influència de nobles i cavallers sobre la vida social, política, militar i econòmica de Menorca. Els militars constitueixen un element important en aquells temps en qué l'illa és constantment assetjada pels enemics d'Espanya i les incursions pirates. Els ciutadans eren gent de carrera (advocats, escrivans, notaris i metges més aviat teòrics que pràctics) La màxima figura de les institucions eclesiàstiques era el Reverend i molt il·lustre Senyor Prebost de Menorca, que tenia veu i vot en els sínodes de Mallorca. Es tractava d'una època dedicada al culte diví i a les festivitats religioses com a única alternativa cultural. Durant aquest període són nombroses les calamitats naturals: sequeres, plagues de rates, orugues, llagostes, que ocasionen fam i penúria a la població i provoquen malalties com el còlera i la pesta. També s'enfronten a les incursions dels pirates i als atacs dels saltejadors de camins que viuen a les coves dels barrancs i fustiguen els viatgers que van d'un poble a l'altre.
L'arquitectura del segle XVII es redueix a quatre classes diferents: 1.- Edificis religiosos com el convent de la Mare de Déu del Socors de frares agustins de Ciutadella. 2.- Edificis militars com la reconstrucció de les murades de Maó i Ciutadella . 3.- Edificis civils com la Casa Consistorial de Maó així com algunes cases nobles de Ciutadella.
Un episodi de la Guerra de Successió determina que Menorca passi, durant quasi tot el segle XVIII, a dependre de les potències que es disputaven l'hegemonia del Mediterrani: França i Anglaterra. El motiu és la privilegiada situació estratègica de l'illa, la importància del port de Maó i la fortalesa de Sant Felip que defensava la bocana.
El 1708 les tropes anglo-holandeses invadeixen Menorca arrabassant el poder a Felip V, i fent-ho públic el 1713. El governador Richard Kane trasllada la capital insular a Maó i fa construir la carretera anomenada "Kane's Road" que encara perdura com a camí veïnal. Es dedica a protegir eficaçment l'agricultura i la ramaderia i reglamenta l'administració, la indústria i el comerç.
L'any 1756 els francesos entren a Menorca i obliguen a rendir-se als 300 soldats anglesos que la defenen. La principal obra dels nous dominadors es la fundació del poble de Sant Lluís (en honor a Lluís XV, rei de França)
Els francesos també es dediquen a refer el Camí de Cavalls, possiblement originari de l'Edat Mitja i que envolta l'illa resseguint tota la costa. Aquesta dominació és molt breu, 1756 a 1763, any en què el tractat de París obliga a França a retornar Menorca als antics dominadors, els britànics. El 1771 el general Moytin encomana la construcció d'un nou raval devora Sant Felip que es va anomenar George Town en honor al rei anglès George III i avui s'anomena Es Castell.
Menorca passa novament a mans espanyoles sota el regnat de Carles III, que, aliat amb França per un Pacte de Família, nomena el Francès duc de Crillon comandant general. En aquesta època s'ordena la destrucció del Castell de Sant Felip, obra que començava en el segle XVI sota el regnat de Carles I.
El 1798 a Menorca comença la 3a dominació anglesa quan la seva flota entra primer al port d'Addaia i Cala Molí i després a Ciutadella. El 15 de Novembre de 1798 el general Quesad accepta la rendició davant les tropes britàniques.
Malgrat això, el 1802 i pel tractat d'Amiens, l'illa de Menorca torna a formar part definitivament de la corona espanyola. Amb les millores produïdes durant aquestes dominacions en els camins, fortaleses, indústria, ramaderia i comerç, tots els sectors de l'illa es veuen reforçats durant el segle XVIII. Un dels aspectes més importants de la cultura menorquina del segle XVIII és el naixement d'un moviment literari que continua durant el primer terç del segle següent i que forma una veritable "època menorquina".
Es refereix a la "Societat Maonesa de Cultura" creada el 30 d'abril de 1778.
Altres dades culturals d'interès d'aquella època _s la primera publicació de la hist˜ria de Menorca i l'obra del pintor Giuseppe Chiesa reproduint els personatges i fets històrics de la Menorca d'aquells temps. L'arquitectura del segle XVIII presenta a Menorca monuments de diferents estils i finalitats: com l'església de Sant Francesc de Maó d'estil gòtic-decadent (1719-1792)., l'església del Roser de Ciutadella d'estil barroc (1705. 1750); i l'església i ex-convent del Carme de Maó d'estil neoclàssic (1726-1750).
L'ebenistería és considerada molt important i es fabriquen en aquest període mobles de luxe de tipus anglès per a les cases senyorials.
Durant la primera meitat del segle XIX l'economia dels menorquins és molt precària, cosa per la qual es produeixen importants emigracions tant a Alger capital com a la població de Fort de l'Eau. El 1835 la llei desamortitzadora de Mendizàbal acaba amb la vida dels sis convents existents a l'illa. El 1860 desembarca a l'illa la reina Isabel II acompanyada d'altres autoritats. El 1867 arriba a Menorca el primer almirall dels Estats Units d'Amèrica David G. Ferragut, fill del ciutadellenc Jordi Ferragut.
En l'aspecte cultural, a més del floriment literari, cal destacar alguns dels personatges il·lustres del segle XIX com el pintor maonès Pascual Calbó i Caldés (1752-1817) director de l'Acadèmia Imperial de Belles Arts de Viena. El Dr. Mateu Orfila Rotger (Maó 1787-París 1853) i Josep Ma Quadrado (Ciutadella 1819- Palma 1896).
Entre les obres arquitectòniques ressalta la façana major de la catedral, així com moltes cases senyorials de Ciutadella i Maó.
A partir de 1868, coincidint amb el triomf de la Revolució comença l'expansió urbanística de les poblacions menorquines. Es destrueixen les murades de Maó i Ciutadella sacrificant la tradició a favor de les noves necessitats higièniques i a les exigències del creixement demogràfic. Es fan carrers amples i es comencen a veure cases d'estiueig. L'obertura de la primera fàbrica de calçat en 1853 marca el començament d'una nova indústria que constitueix la base de l'economia del moment perdurant fins a finals del segle XX. A aquesta segueix la indœstria de la susutería, també amb molta puixança dins de l'economia menorquina. La construcció en 1860 de la carretera general Maó- Ciutadella augmenta la comunicació entre pobles i facilita el comerç. El primer correu entre Maó i Barcelona amb escala a Alcœdia es va establir en 1854. Cap a final del segle XIX i principi del XX es produeixen importants emigracions a Cuba, Córdoba d'Argentina i a Montevideo.
Menorca está situada en el extremo oriental del archipiélago Balear, siendo la región española más levantina.
La atraviesa el paralelo 40 que pasa por Ciutadella.
La separa de la vecina Mallorca un canal de 18 millas de amplitud mínima desde el Cap de Artuix hasta Capdepera.
Mahón dista 98 millas de Palma de Mallorca, 130 de Barcelona, 196 de Argelia, 218 de Marsella, 223 de Valencia y 230 de Alguer (población de Cerdeña donde aún se habla el catalán). Tiene una longitud de 47,800 kms entre el cabo de Bajolí y el espolón de La Mola. La anchura máxima es de 19,500 kms, su perímetro es de 220 kms, siendo la superficie total 701,84 km2.
Geológicamente Menorca presenta dos regiones totalmente diferenciadas: la zona norte de tramontana y la sur de migjorn. La región del Norte, de unos 267 Km2 corresponde a las eras primaria, secundaria y cuaternaria. (El elemento primario es un fenómeno curioso que no se encuentra en las demás islas Baleares).
El sector de migjorn (de unos 435 km2) es de carácter uniforme y pertenece a la era terciaria. No obstante, la división tradicional, tal como la conciben desde hace siglos la gente del campo, consta de cinco zonas claramente diferenciadas tanto por la morfología como, sobre todo, por los factores agrícolas: Tramontana, mitjania, migjorn, el cap de ponent (cabo de poniente) y el cap de llevant (cabo de levante).
El clima de Menorca es templado como consecuencia de su situación dentro de la zona mediterránea y su condición marítima. Las poblaciones del interior tienen temperaturas un poco más extremas que las de la costa.
Los fenómenos meteorológicos más acusados son la humedad y el viento, sobre todo el de tramontana, frío y seco. Las lluvias suelen ser frecuentes de Septiembre a Noviembre precedidas de tempestad a finales de Agosto.
El Factor humano:
Un hecho de gran importancia para comprender el pasado de Menorca es el constituido por los movimientos migratorios. Las inmigraciones registradas desde los tiempos más remotos son las siguientes:
Pobladores de la cultura troglodita. Habitantes de los poblados talayóticos, en la Edad del Bronce Fenicios Griegos Cartagineses Romanos Vándalos Bizantinos Musulmanes Catalanes y mallorquines (conquista de 1287) Ingleses Judíos Griegos, navegantes y comerciantes establecidos en Mahón Franceses Españoles
Las emigraciones corresponden, en primer lugar a los diferentes cambios de culturas y dominaciones que se sucedieron en Menorca. Otras emigraciones notables fueron las que se produjeron hacia Florida en 1768, a Argelia en el siglo XIX y posteriormente a América del Sur (Córdoba - Argentina- y Montevideo)
La Prehistoria:
Es de una importancia excepcional la cantidad de vestigios prehistóricos que se encuentran en Menorca, hasta el punto de ser considerada "museo prehistórico al aire libre". Son casi 2000 los vestigios clasificados siendo su distribución muy diversa en las dos zonas en las que, como ya hemos dicho, se divide la isla geológicamente.
En épocas muy lejanas, cuando los movimientos de los llamados "pueblos de ultramar" condicionaban el poblamiento de los países mediterráneos, debieron llegar a las costas menorquinas, en frágiles embarcaciones, arrastrados por la furiosa tramontana. Ellos fueron los primeros en habitar las numerosas cuevas que encontraban en los barrancos, agrandándolas y acomodándolas a sus necesidades. De esta forma se inicia en Menorca la cultura troglodita o de las cuevas. Las grutas eran naturales o modificadas por el hombre. Abiertas al nivel del suelo, subterráneas o altas en los acantilados; con entrada redonda, oval, rectangular o trapezoidal, de una o varias cámaras; con o sin columnas.
Una de las señales inequívocas de que las grutas sirvieron de habitación era el agujero circular abierto en el techo, para dejar salir el humo cuando el frío, el viento y la lluvia impedían encender las hogueras delante de la entrada.
Hay cuevas aisladas o en grupos, en ocasiones lo suficientemente numerosas como para formar verdaderos poblados trogloditas. El más importante es el de Cales Coves y a éste le siguen los poblados de Cala Morell, Macarella, Torreta Saura, Barranc d'Algendar....
Muchas de estas cuevas sirvieron posteriormente de sepulturas. Más tarde algunas fueron habilitadas por los payeses como establos, almacenes, pajares o incluso aljibes.
A pesar del gran número de cuevas descubiertas, sin duda hay más, que escondidas en medio de la vegetación de los barrancos o entre rocas y acantilados guardan celosamente el misterio milenario de las gentes desconocidas que las habitaron.
Dentro de algunas cuevas, así como en las paredes de los barrancos se han encontrado incisiones rupestres muy estilizadas: hombres, animales, peces, redes, barcos, dibujos geométricos ....
La Cultura talayótica:
Es la época de mayor esplendor de la prehistoria menorquina, que se caracteriza por la abundancia de colosales monumentos megalíticos. Data de una edad relativamente tardía dentro de la cronología prehistórica: el Periodo del Bronce que comienza entorno al año 1600 y dura hasta el 200 a.C. aproximadamente.
El hombre de esta época deja de habitar las cuevas, construye casas de madera; se hace agricultor, ganadero y forma poblados que defiende con murallas y torres. Llevado por sus creencias religiosas y por el culto a los muertos, levanta con gran esfuerzo los colosales monumentos que hacen de Menorca una región privilegiada para el estudio de la prehistoria. La denominación de esta cultura deriva del monumento más característico y extendido en la isla: el Talayot. El nombre procede del árabe "atalay" en el sentido de edificio alto para vigilar. Además de los talayots existen en Menorca una extensa tipología de monumentos y vestigios prehistóricos como los de defensa militar (Son Catlar, Torre d'En Gaumes,...)
Los conmemorativos como los menhires (Torralba d'En Salort); los religiosos por excelencia, propios y exclusivos de Menorca como la taula, formada por dos grandes piedras, una vertical y la otra horizontal y los funerarios como las navetas (la Naveta d'Es Tudons)
Aún en pleno esplendor de la cultura talayótica Menorca fue visitada por pueblos que bien por su afán comercial o bien por el de conquista atravesaron el Mediterráneo. Los fenicios estuvieron en Menorca como se desprende de algunos objetos metálicos y de vidrios de colores encontrados. Según los etimologistas fueron ellos quienes dieron nombre a la isla en honor a su dios Baal. También la denominaron Nura, derivado de Nur, que en lengua fenicia equivalía a fuego, como si se refiriesen a "tierra de fuego". También los griegos pisaron tierras menorquinas. Hacia mediados del siglo V a.C. los cartagineses ocuparon Menorca en una dominación exclusivamente militar. En el año 123 a.C. los romanos conquistan las Islas Baleares que reciben entonces el apelativo de "Balearicus" Balearis Major o Majórica y Balearis Minor o Minòrica. Las Baleares dependían políticamente de la provincia de la Hispania Citerior que tenía como capital la importante ciudad de Tarragona. Posteriormente, en los últimos coletazos del Imperio Romano, las Islas Baleares formaron una provincia separada. Su obra más importante fue la de abrir caminos y comunicar a las diversas poblaciones de la isla. También son notables los hallazgos arqueológicos entre los que destacan las sepulturas, los mosaicos, las inscripciones, las estatuas de bronce, la numismática, los objetos de orfebrería, elementos arquitectónicos y la cerámica.
En el año 427 las I. Baleares caen en manos de los vándalos. Son fanáticos que persiguen cruelmente a la iglesia Católica. En el año 534 los bizantinos arrebatan el poder de la isla a los vándalos y pasaron a depender del Imperio de Oriente. Es entonces cuando se restauró el culto católico en la isla.
DOMINACIÓN MUSULMANA
A finales del siglo VII los musulmanes tomaron el norte de África a los bizantinos quedando sólo las Baleares que, sin defensa, no tardaron en sucumbir ante la fuerza de expansión islamita. Los vestigios musulmanes que quedan en Menorca son de carácter espiritual y material.
MENORCA TRIBUTARIA DE ARAGÓN
En 1232 el rey Jaime I el Conquistador que estaba en Mallorca para someter a los moros que se habían levantado en las montañas, envía las galeras a Menorca para pactar con la isla su rendición o sumisión a la Corona de Aragón. El resultado es un pacto tributario que se respeta hasta 1282, cuando Pedro III, el Grande, de paso por Menorca en dirección a África es traicionado por los dirigentes árabes de la isla. Pedro III intenta la reconquista pero muere antes de conseguirlo y y le sucede Alfonso III quien, finalmente, el 17 de Enero de 1287 y tras numerosas contiendas arrebata la isla a los musulmanes.
Tras la reconquista, la suerte de la población árabe restante se diferenciaba según fuera su situación social y económica. De acuerdo a las duras normas de la época, los ricos y socialmente bien situados fueron respetados, mientras que los pobres, incapaces de pagar el rescate, fueron esclavizados. Los vencidos se mezclaron con la población cristiana y tomaron apellidos catalanes.
Jaime II de Mallorca realiza una magnífica obra en favor de Menorca. Si su sobrino y antecesor Alfonso III había conquistado la isla, el monarca mallorquín sería el gran organizador; el ordenador prudente de todas las estructuras que cubrían la vida medieval menorquina. Fundó nuevas villas como la de "Ihalor", reconstruyó las murallas y se encargó del famoso documento denominado "Pariatge", reglamentación hecha conjuntamente con el Obispo de Mallorca, de las iglesias parroquiales y filiales existentes en la isla.
Menorca se incorpora al reino catalano-aragonés en el año 1343, cuando Pedro IV de Aragón fue coronado rey de Mallorca. En este mismo año y por decreto del monarca se consolidan los privilegios de Menorca aumentados en cartas reales. Crea el consulado del Mar y además otro cargo administrativo que le concedía a Menorca el derecho de representación en las cortes catalanas.
Posteriormente a la muerte de Martí el Humano, la isla sufre varios procesos de decadencia donde a la negligencia de los gobernadores de la isla se suman los partidos que degeneraban en bandidaje y las amenazas de los bárbaros que ocasionaron el abandono de la agricultura en las zonas costeras. Todo ello contribuyó a que Menorca se empobreciera y despoblara rápidamente. Por este motivo Alfonso V, el Magnánimo, procura repoblar la isla aunque no precisamente de "buena gente catalana" sino absolviendo de cualquier crimen a todos aquellos que quisieran venir a establecerse en la isla, lo que a la larga causaría numerosas y graves perturbaciones. La anarquía llega a su máximo esplendor en 1451-1452 dividiendo a los isleños y haciendo estallar una larga guerra civil. Resumiendo, la vida menorquina se tornaba cada día más difícil y peligrosa y como suele suceder, a las violencias y disensiones políticas se unía una gran decadencia moral. En cuanto a la arqueología medieval, en general es pobre. Como únicos edificios religiosos medievales, tenemos la iglesia principal de Ciutadella, hoy catedral de Menorca, comenzada a finales del siglo XIII en el lugar de la antigua mezquita. Es un bello ejemplar del gótico catalán. Otro edificio de la época es la ermita de la Mare de Déu de Gracia de Mahón, obra del s. XV. Como edificios militares destacan el Arco de San Roque y algunas torres de defensa como Torre Saura, Torre d'En Quart,...
En la numismática cabe señalar las monedas hechas en Menorca por orden de Alfonso V De la misma época y fuera ya de la arqueología, tenemos el nacimiento de la famosa fiesta popular de Sant Joan en Ciutadella, que posteriormente se extendió a los demás municipios de la isla.
En el siglo XVI la expansión del Imperio Turco que dominaba casi todo el Mediterráneo y ocupaba media Europa y, las alianzas mantenidas con los reyes franceses para combatir a los españoles determinaron los ataques sufridos en las costas isleñas, provocando la destrucción de las dos poblaciones más importantes de la isla: Mahón y Ciutadella.
El primer asalto fue en Mahón en el año 1535 por el temido Haradín, Barba Roja, quien con sus tropas arrasa la ciudad, incurriendo en violaciones, asaltos, pillaje, asesinatos e incluso quema de los archivos.
Posteriormente, en 1558, la misma situación se produjo en Ciutadella con el desembarco de 15000 turcos que asediaron la ciudad.
El siglo XVII es interesantísimo para el conocimiento del pasado de Menorca. Por un lado la organización social con la figura del gobernador cuya máxima preocupación fue la fortificacón de la capital y las costas menorquinas. En este periodo se sustituye al gobernador residente en Ciutadella por el alcalde del Castillo de San Felipe. El estamento que por entonces regía la vida administrativa de Menorca era la llamada Universidad. Estaba situada en Ciutadella y compuesta por cuatro jurados, uno por cada estamento de la sociedad: el militar, de los nobles y caballeros; el de los ciudadanos, la burguesía; el de los campesinos o payeses y el de los artesanos. Además de la Universidad General de Menorca y particular de Ciutadella, existían tres universidades foráneas: la de Mahón, la de Alayor y la de Mercadal.
La aristocracia también jugó un papel de gran importancia, de tal manera que la vida social, política, militar y económica de Menorca no se podía concebir sin la influencia que ejercieron los nobles y caballeros. Los militares constituían un elemento importante en aquellos tiempos en que la isla estaba constantemente asediada por los enemigos de España y las incursiones piratas. Los ciudadanos eran la gente de carrera (abogados, escribanos, notarios y médicos más bien teóricos que prácticos). Y, finalmente, las instituciones eclesiásticas, cuya máxima figura era la del Reverendo y muy Ilustre Señor Pavorde de Menorca, que tenía voz y voto en los sínodos de Mallorca. Se trataba de una época dedicada al culto divino y festividades religiosas como única alternativa cultural.
Fueron numerosas las calamidades naturales: sequías, plagas de ratas, orugas, langostas, .. que ocasionaban hambre y penuria en la población y cuya consecuencia fueron las enfermedades de cólera y pestes. Además de estas calamidades, los menorquines se enfretaban a continuas incursiones de piratas así como a las fechorías de los salteadores de caminos, que habitaban las cuevas de los barrancos y hostigaban a los viajeros que iban de un pueblo a otro.
La arquitectura del siglo XVII es muy interesante y se reduce a cuatro clases diferentes:
1.- Edificios religiosos como el convento de la "Mare de Déu del Socors", de frailes agustinos en Ciutadella. 2.- Los edificios militares como la reconstrucción de las murallas de Mahón y Ciutadella. 3.- Entre los edificios civiles sobresale la Casa Consistorial de Mahón, así como algunas de las casas nobles de Ciutadella.
Un episodio de la Guerra de Sucesión determina que Menorca pase, durante casi todo el siglo XVIII, a depender de las primeras potencias que se disputaban la hegemonía del Mediterráneo: Francia e Inglaterra. El motivo fue la privilegiada situación estratégica de la isla; la importancia del puerto de Mahón y la fortaleza de San Felipe que defendía la entrada.
En 1708 las tropas anglo-holandesas invaden Menorca, arrebatándole el poder a Felipe V, lo que se hizo definitivamente público en 1713. El gobernador Richard Kane traslada la capital insular a Mahón. Construye la carretera llamada "Kane's Road" que aún hoy perdura como camino vecinal. Protegió eficazmente la agricultura y la ganadería y reglamentó la administración , la industria y el comercio.
En el año 1756 los franceses invadieron la isla rindiéndose los 300 soldados ingleses que la defendían. La obra principal de los nuevos dominadores fue la fundación del pueblo de San Luis (en honor a Luis XV, rey de Francia).
También, durante la dominación francesa, se rehizo el "Camí de Cavalls" (camino de caballos), que posiblemente fuera originario de la Edad Media y que forma una circunvalación recorriendo toda la costa. Esta dominación fue breve, entre 1756 y 1763, año en el que el Tratado de París obliga a Francia a devolver Menorca a sus antigüos dominadores: los británicos. En 1771 el general Moytin mandó construir un nuevo Arrabal cerca de San Felipe que se denominó George-Town en honor al rey inglés Jorge III y que hoy es Es Castell.
Menorca pasó nuevamente a ser española bajo el reinado de Carlos III, que en deferencia a Francia, nación aliada por un Pacto de Familia, nombró al francés duque de Crillón comandante general. En esta época se ordenó la destrucción del Castillo de San Felipe, cuya obra había comenzado en el siglo XVI bajo el mandato de Carlos I.
En 1798 Menorca volvía a ser inglesa tras las incursiones de esta flota primero en el Puerto de Addaia y Cala Molí y finalmente en Ciutadella. El 15 de Noviembre de 1798 el general Quesada se rindió ante las tropas inglesas comenzando así la tercera dominación británica.
No obstante, en 1802 y por el Tratado de Amiens la isla volvió a formar parte y esta vez definitivamente de la corona española.
Con las mejoras hechas durante las dominaciones inglesas en caminos, fortalezas, industria, ganadería y comercio, todos los sectores de la isla se vieron claramente reforzados en el siglo XVIII. Uno de los aspectos más importantes de la cultura menorquina del siglo XVIII, en sus últimos decenios, fue el nacimiento de un movimiento literario que continuó durante el primer tercio del siglo siguiente y que formó una verdadera "epoca menorquina" dentro de la literatura catalana.
Se refiere a la "Sociedad Mahonesa de Cultura" creada el 30 de Abril de 1778.
Otros datos culturales de interés de aquella época fueron la primera publicación de la historia de Menorca. La obra del pintor Giuseppe Chiesa reproduciendo a los personajes así como los hechos históricos de la Menorca de aquellos años. La arquitectura del siglo XVIII presenta en Menorca monumentos de diferentes estilos y finalidades como la iglesia de Sant Francesc de Mahón de estilo gótico-decadente (1719-1792).
De estilo barroco es la iglesia del Roser, de Ciutadella (1705-1750), mientras que la iglesia y ex-convento del Carmen de Mahón es de estilo neoclásico (1726-1750). La ebanistería tuvo una gran importancia, produciéndose en ese periodo muebles de lujo de tipo inglés para las casas señoriales.
En la primera mitad del siglo XIX la vida económica de los menorquines era muy precaria, por lo que se produjeron numerosas emigraciones tanto a Alger capital como a la población de Fort de L'Eau.
En el año 1835 la ley desamortizadora de Mendizábal extinguió la vida de los seis conventos existentes en la isla. En 1860 desembarcó en la isla la reina Isabel II acompañada de otras autoridades. En 1867 llegó a Menorca el primer almirante de los Estados Unidos de América David G. Ferragut, hijo del ciutadelano Jordi Ferragut.
En el aspecto cultural, además del florecimiento literario no faltan en la Menorca del siglo XIX personajes ilustres, algunos con influencia fuera de la isla. Aunque muchos de ellos fueron hijos del siglo XVIII, manifiestaron su plenitud en este siglo, como el pintor mahonés Pascual Calbó Caldes /1752-1817) director de la Academia Imperial de Bellas Artes de Viena. El Dr. Mateu Orfila Rotger (Mahón 1787- París 1853); Josep Mª Quadrado (Ciutadella 1819- Palma 1896). Entre las obras arquitectónicas resalta la fachada mayor de la catedral, así como muchas casas señoriales de Mahón y Ciutadella.
A partir de 1868, coincidiendo con el triunfo de la Revolución, comenzó la expansión urbanística de las poblaciones menorquinas. Se destruyeron las murallas de Mahón y Ciutadella sacrificando la tradición en favor de las nuevas corrientes higiénicas y a las exigencias del crecimiento demográfico. Se construyeron calles "anchas" e incluso en las zonas costeras empezaron a florecer las casas de veraneo. La apertura de la primera fábrica de calzado en 1853 fue el comienzo de una nueva industria que constituyó la base de la economía del momento perdurando hasta finales del siguiente siglo. A ella le siguió la industria de la bisutería, también muy floreciente dentro de la economía menorquina.
La construcción en el año 1860 de la carretera general Mahón-Ciutadella aumentó la comunicación entre las poblaciones del interior y, en cuanto al exterior, el primer correo entre Mahón y Barcelona que hacía escala en Alcudia, se estableció en 1854.A finales del siglo XIX y comienzos del XX hubieron grandes emigraciones a Cuba, Córdoba de Argentina y a Montevideo. | | |